Aniversari

"Gift" - begemott

Aniversari

1

Quan obre la bossa de mà per agafar el moneder i pagar els cafès la veu i la reconeix, pel color i pel dibuix, però no gosa ni tocar-la, prefereix esperar a estar sola per satisfer la curiositat i trucar. Surt de l'establiment per una porta lateral que comunica amb el pàrquing. Entra al cotxe, s'acomoda en el seient fent-lo lliscar cap a endarrere per guanyar espai. Busca la targeta i el telèfon. Respira a poc a poc mentre marca el número i profundament quan comencen a sonar els trucs. N'ha d'esperar set, no sap perquè, però els compta.

-Digui?
És la veu d'un home. S'empassa la resposta que tenia preparada a la boca de la gola i s'aparta el telèfon de l'orella per mirar-lo, com si a la pantalla hi hagués escrita la resposta a les preguntes que ara mateix li ressonen al cap, però només hi apareixen el número al qual truca i les opcions de tallar i d'altaveu ressaltades.

-Digui?
Tot i que encara manté la mirada clavada en la pantalla i no es decideix a fer cap pas, torna a escoltar la veu d'aquell desconegut com un eco, més fluixa i llunyana. Abans de recuperar la voluntat i assajar una disculpa per poder establir un diàleg, la comunicació es talla. Moguda per l'instint, surt del cotxe i comença a caminar d'una punta a l'altra de l'esplanada del pàrquing. D'un cop de cap s'aparta un ble de cabells que li ballava entre els ulls i continua avançant amb passes curtes i nervioses i el telèfon entre les mans. Tarda dotze segons, unes vint passes, a recórrer cada tram d'anada i de tornada. El cor li fa un salt i el telèfon quasi se li escapa de les mans quan el sent sonar. Despenja sense mirar qui truca.

-Digui?
No obté resposta. A l'altra banda s'intueix una persona perquè en pot sentir la respiració.
-Digui? -repeteix, tot i que ja sap quina serà la resposta.

2

Quan acaben les postres, que han compartit oferint-se pessics de pastís de trufa i culleradetes de gelat de moca, l'home es treu un sobre de la butxaca interior de l'americana, el deixa a la taula i el fa lliscar sobre les estovalles de tela fosca fins que és a l'abast de la dona.

-Felicitats.
La dona somriu, l'agafa d'un pessic, el mira i el sospesa. Amb un gest esforçat fa veure que pesa tant que no té força suficient per sostenir-lo. Després l'aixeca a contrallum, però el paper és massa gruixut perquè la llum es filtri dins i es pugui endevinar el que conté. Finalment l'obre estripant-lo d'un costat perquè el tancament està perfectament segellat i no es vol fer malbé les ungles, que s'ha llimat i pintat perquè és un dia especial. N'arrenca una tira lateral, pressiona els costats i bufa amb força per separar-ne les dues capes de paper, que s'obren com una boca de peix. El tomba cara avall i de l'interior cau una targeta daurada amb una orquídia il·lustrada sobre un nom i un telèfon. Com que no reconeix ni el logotip ni les dades impreses, la gira, però al darrere no hi ha res més. Aixeca els ulls, que ha mantingut uns segons fixos en la targeta, i l'interroga amb un gest d'incredulitat en la mirada.

-És una sorpresa.

3

Quan arriben a casa, el primer que fa la dona després de descalçar-se a l'entrada per no fer renou amb els talons, és anar fins a l'habitació de la filla, que ja és prou gran com per deixar-la sola sense patir, però no pot evitar assegurar-se que tot és a lloc i a l'hora per no perdre la tranquil·litat amb què li han dit adéu abans d'anar-se'n cap al restaurant on els espera taula reservada. No vagis a dormir gaire tard, li han advertit, no et volem trobar desperta en tornar.
La filla dorm profundament, aliena a les preocupacions dels pares, tapada fins a la barbeta i amb el cos plegat en si mateix com un caragol. Li fa un petó al front i surt de l'habitació caminant de puntetes.

Necessita que l'ajudi a llevar-se el vestit. Ha de descordar-li la cremallera que du a l'esquena i lliscarà avall a cop de maluc. Abans de penjar-lo a l'armari, l'allisa. L'home també es desvesteix. Ha llençat la camisa i el pantaló al cistell de la roba bruta; l'americana, en canvi, l'ha desat a l'armari.

Fan l'amor pendents l'un de l'altre, atents a seguir les reaccions que es provoquen. Exageren els gestos i gemecs de plaer a mesura que compleixen els passos previstos al ritme habitual. Acaben relativament satisfets. S'abracen fins que un es gira cap a l'altre costat i s'adormen d'esquenes.

4

Quan surt de la feina, cap a les cinc del vespre, passa per una cafeteria que li ve de camí. Demana cafè i, mentre se'l beu asseguda a la terrassa, es fuma el darrer cigarret del dia. També tenen despatx de pa, pastissos i dolços, de manera que alguns dies li va molt bé aturar-s'hi un moment. Entre el cafè amb cigarret i comprar el que necessita només gasta deu minuts. Generalment li serveixen per desconnectar del treball i oblidar els pendents, per centrar-se en ella, com ara avui, que els aprofita per decidir-se a provar.

Apaga el cigarret en el pòsit de cafè que ha quedat al fons del got de cartró i ho llença tot en una paperera que té just al costat. S'aixeca i va fins al cotxe. Obre la porta del copilot per deixar-hi una bossa amb dues barres de pa, una safata amb quatre pastissos i gelat. Ho col·loca tot als peus del seient perquè no es mogui ni caigui. Aquesta nit es mereix un desig sense tares ni desperfectes.

Mentre recorre els pocs quilòmetres que queden fins a casa, escolta música en la ràdio. Apuja el volum quan reconeix alguna de les cançons, xiula seguint el ritme de la guitarra i canta les tornades intentant no desafinar. Riu sola quan s'equivoca o quan oblida la lletra i se l'inventa. Esclafa qualsevol ombra picant el volant de bateria perquè res no li faci perdre les ganes de complir el que ha decidit.

5

Quan s'apaguen els llums, la foscor és tan absoluta que els ulls no s'hi acaben d'acostumar amb els pas del temps. Amb la vista anul·lada s'és més prudent, els moviments es redueixen, s'escurcen i s'alenteixen, però també ens fa més suggestionables. El que no es veu, s'imagina, el que no es té, s'inventa, i el que es desitja, es crea. Resolt el dubte de si eliminant un sentit els altres s'aguditzen per compensar-ne la pèrdua, no s'atreveix a avançar en cap direcció. Es manté atenta al que sent: uns passos a la dreta, algú que estossega i, molt suau, les excuses de dues persones que s'han trobat en topar de cop. La foscor apaga la veu en xiuxiueig perquè tot és lluny fins que et toca. Escolta amb atenció fins que sent que l'agafen d'un braç i algú se li posa al costat. No l'ha vist. Ara que nota com la subjecta amb una mà tampoc no el veu, però es deixa guiar mentre avancen travessant l'obscuritat d'una punta a l'altra de la sala, fins a un racó amb un sofà gros i coixins.

Fan l'amor sense pensar en l'altre, atents només als plaers propis. No forcen els gestos ni els gemecs a mesura que compleixen desitjos amb el temps de gaudir-los. Acaben, curiositat satisfeta, i tot seguit parlen mentre comparteixen pastissos de trufa i gelat de moca.

"Now, blow the candles" - begemott

Harmoniaduuhac