Conclusió

El va sobtar que, sense conèixer-se de res, el tractés d'una manera familiar, gairebé com un pare al seu fill. De tant en tant li deia comprens i és evident. No intentava convèncer-lo, simplement tractava de guanyar-se'l. El discurs no semblava preparat, segurament perquè l'havia improvisat tants cops que ja se'l sabia de memòria i li sortia d'allò més natural. Era un home astut, que desplegava l'estratègia que li havia funcionat tan bé en altres ocasions. Parlava tranquil i en un to de veu neutre que transmetia confiança en el que deia i fermesa de conviccions. De tant en tant feia una pausa que acompanyava amb un posat reflexiu, com si en aquell moment s'esforcés a trobar les paraules més adequades per donar forma al seu pensament. S'expressava amb claredat, lligant les idees i aportant arguments raonats. Prenia paciència i s'entretenia a exposar exemples, casos i situacions potser viscuts o inventats, però que provocaven un efecte persuasiu extraordinari, capaç d'afluixar les conviccions pròpies i de doblegar la voluntat de qualsevol.

Quan va haver acabat, després d'un parell d'intents de ficar cullerada en la conversa, de reclamar el torn de paraula amb insistència i d'exhibir el dret de rèplica per al·lusions personals tants cops com li van permetre els seus incisos de rumiar-se les idees, va poder dir la seua. No tenia tanta habilitat oratòria ni gràcia per desenvolupar el discurs, però es va expressar amb claredat i convicció, enumerant dubtes respecte dels seus arguments i excepcions als exemples. No va ser capaç d'oferir una alternativa, però li va fer veure que la seua tampoc no era vàlida. El va convèncer que les seues conviccions eren falses sense donar-li'n unes altres d'autèntiques. Després es van quedar capcots i en silenci, tan quiets que semblaven absents. Cap dels dos no va dir res més. Van començar a caminar buscant la sortida d'aquell lloc, avançant l'un al costat de l'altre sense mirar-se, perduts en els propis pensaments, com encantats i, segurament, vençuts.

Harmoniaduuhac