És
quan agonitzo que hi veig clar, ple d'una amarga consciència. Les
estreles despleguen les puntes abans d'iniciar el descens. Deixen
rastres lluents, traus permanents al llenç negre de la nit sobre el
qual dibuixen els límits que conformen el cos d'un univers que creia
infinit, amorf i caòtic, sense sentit. El conjunt de marques i
senyals dispersos, amuntegats de mala manera com els mals endreços,
prenen la forma d'una quadrícula de corbes mestres, dels traços
sinuosos dels teus llavis fosos amb les meues lletres fetes solcs
d'una profunditat abismal perquè serveixin de guia a la vida plena.
Les sendes velles, i també les novelles, qualsevol direcció o pas,
les cruïlles senceres que ens obliguen a triar, els camins
recorreguts o abandonats, totes les possibilitats, de l'origen al
final, se m'apareixen ara com ferides obertes impossibles de curar.
Les cicatrius, deies, són el record present d'un dolor passat.
Sergi Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada