Paladeja el primer glop del suc de taronja que li serveix una cambrera rossa i espigada, de cos esvelt i proporcionat, amb la pell i els ulls clars, eslaus, d'un blau grisós a l'ombra però lluminós en tocar-li el sol. L'assaboreix per desglossar-ne cada matís. És fresc, dolçot, i té el cos polpat, però només el sent un xic àcid, massa pobre, inofensiu. Torna a beure amb l'atenció concentrada per tractar d'identificar què hi han afegit, a l'element natural, per rebaixar-ne l'acidesa i fer créixer l'embaf de la dolçor. Sirope deu ser sirop o xirop? Xarop? Potser mel? No, mel no, en notaria l'aroma, perquè res l'esborra. Segurament han abocat un bon raig d'aigua amb sucre al pitxer i remena nena, que no es noti que la temporada és passada, que una onada de sol travessa la volta del cel i ja de bon matí pica, com quan cau la calitja i el món pareix que rebenta, com els fruits darrers, que s'eixuguen estesos, penjats dels arbres, al vent pudent de ponent que entra per quedar-se i que l'aguantin, cara al foc de ple migdia, amb la carn ressecant-se i els gallons endurits; però això sí només faltava, amb la pell acolorida i lluenta, de cara pintada acabada d'encalcigar i galtes plenes, com l'alegria que duu l'estiu quan s'obliden les penes.
Harmoniaduuhac
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada