«Jo sóc radical contra el feixisme. També sóc radical per la
independència de Catalunya.», deia Teresa Rebull fa tot just dos mesos a
Cesc Prat, un dia fred d’hivern en una trobada al seu taller de
pintura. Ara la Teresa ens ha deixat, però queda el seu record, la seva
lluita, les seves cançons.
El passat 17 de gener, vam tornar a visitar la Teresa Rebull a casa
seva, a Banyuls de la Marenda, on estiuejava des del 1955 i hi vivia
d’ençà del 1971. El dia era fred, però el sol imponent feia esclatar la
vinya retallada pel blau marí. Eren les 3 de la tarda (hora impensable
per fer una visita al Principat, però no pas a la Catalunya del Nord). A
la barana de l’escala hi havia una guia per a la cadira de rodes
mecànica que reposava al replà. A la paret, un cartell avisava que Mme.
Rebull necessitava el fauteuil i demanava que ningú
l’enretirés. Casualment, aquell dia l’acompanyaven els seus fills. En
Daniel estava capficat amb números i paperassa de la mare, mentre en
Germinal –més parlador– preparava una beguda calenta. «Expliqueu-me
coses de Sabadell!», va ser el primer que ens va dir. «Jo enyoro molt
Sabadell. I el bosc de Can Feu…». Però tot seguit es va posar a parlar
de la independència de Catalunya. Tenia pressa per veure-la feta
realitat.
«Ara visc per pintar! Però no pinto gaire, perquè no tinc temps…»
D’una revolada, amb els peus va fer lliscar la cadira de rodes, talment
com de petita devia fer córrer el patinet. Es va situar a l’altra banda
de menjador i ens ensenyà el quadre que ara la portava de cap. «Sóc una
apassionada de Cézanne!» A la pregunta de què li quedava per fer a la
vida va respondre: «Ara haig de pintar un altre quadre». Ens ensenyà un
dibuix de prop d’Ais de Provença, «un lloc meravellós on hi ha uns grans
blocs de pedra». N’havia fet un esbós en un cartró i ara havia d’acabar
un quadre més gran, que reposava damunt d’un cavallet al menjador. Pel
desembre havia patit una embòlia –un “atac de memòria”, deia–, que li
havia impossibilitat parlar. Però s’havia recuperat.
Va recordar, tota contenta, que feia poc l’havia anat a visitar el
diputat David Fernàndez. «Aquests nanos de la CUP parlen com la gent del
POUM.» I va afegir que li agradaven perquè defensen l’honestedat, com
els del POUM. «Ai, tant de bo la pugui veure, la independència…!» Li vam
preguntar per Lluís Companys, que havia tingut casa al barri de Can
Rull de Sabadell. «Eren molt amics amb la meva mare –Balbina Pi–. Feien
molts mítings junts. Ella el va ajudar a crear Esquerra Republicana.
Encara el veig baixant per la Rambla, a Sabadell, amb el barret i el
mocador blanc. I amb el cotxe de diputat. Perquè el van elegir diputat
per Sabadell». En un parell de moments va evocar la ruptura entre
anarquistes i comunistes del maig del 1937. Revivia aquell moment i
encara no n’havia tancat la ferida. «Els anarquistes com el meu pare es
van passar al PSUC. Es van aburgesar.» «Jo, quan em parlen d’un
comunista, tremolo. Es posen amb tot. Que vagin a pastar!» També parlava
de l’Albert Boadella, de qui ella va escriure un article en contra que
li van aconsellar que no publiqués. No ho va fer i ara se’n penedia.
L’any 2012 també es va cartejar amb François Hollande; li reclamava més
atenció a les llengües regionals. «A França no hi ha res a fer!» Es
malfiava de Manuel Valls, «que parla com els de la dreta més dreta», tot
i que d’això no en podia parlar gaire amb els amics francesos, perquè
el defensaven aferrissadament. «A França hi ha massa nacionalisme, massa
uniformització!».
«Ai, avui parlo massa. Canso a tothom. Ja no compto per a res.» El
sol de gener entrava per la finestra, que donava a ponent. La porta del
balcó va estar oberta fins que hi va haver claror. I no feia fred… Li
vam recordar l’acte d’homenatge que li van fer a Sabadell pel febrer de
2012. En Pasqual Maragall, ja malalt, havia pronunciat unes paraules
emotives sobre la Teresa Rebull a la sala de plens municipal. «Ens
estimem molt, amb en Pasqual.» Va afirmar que ella havia sigut una de
les primeres militants del PSC, però que va estripar el carnet el dia
que a Madrid van ribotejar l’Estatut.
Explicà que es va posar a cantar quan va veure que les guitarres dels
seus fills s’omplien de pols. Llavors es va apuntar a un curset de
guitarra. Quan en va saber una mica, llegia poemes amb l’instrument
entre les mans. «De fet, les meves músiques són molt senzilles; els
acords són bàsics, ho entens?» Després va sentir un concert de Raimon a
París. «I em va despertar l’interès per lluitar per les llibertats. Així
vaig començar amb la Nova Cançó.» Estava convençuda que els seus pares
havien conegut Joan Salvat-Papasseit, de qui ella va musicar uns quants
poemes. Va afegir que tenia mitja dotzena de poemes de Miquel Martí i
Pol inèdits, perquè no els havia pogut editar sola. Ens en va cantar un
parell. Se sabia la música i la lletra de memòria –l’embòlia quedava
molt lluny.
«No hi ha ideologies. Les han assassinat.» Va recordar que havia
estat retinguda a dues txeques. De la segona, l’en va treure son pare,
que li va dir que havia de donar-ne les gràcies a en Rafael Vidiella,
conseller de la Generalitat. «La crisi del capitalisme és la porta del
feixisme. Mira què va passar a Alemanya…»
Durant les quatre hores que va durar la visita, la porta de casa es
podia obrir de fora estant. La Teresa s’havia quedat sense cuidadora
aquella setmana i es va presentar una veïna. La candidata volia
treballar per a ella, però d’entrada ja va deixar clar que no netejaria.
A la Teresa no li va fer el pes i aprofità els ressorts de la vellesa
per treure-se-la de sobre educadament.
«Tot això són carpetes amb textos», va fer assenyalant tres carpetes
plenes de paper que tenia damunt la taula. I tota burleta va afegir:
«Quan em mori, tindran feina per llençar-ho tot». La Teresa era com un
espinguet. Ja no podia conduir el 4L, però, amb 95 anys i dependent,
guiava la cadira de rodes com un autèntic fitipaldi. I aquell dissabte
encara havia preparat un arrosset per dinar amb els seus fills.
Quan el sol es va pondre, ens vam acomiadar. Ara la Teresa ens ha
deixat, però queda el seu record, la seva lluita, les seves cançons i el
llibre que va publicar el 1999: Tot cantant (Columna), que
ella creia –erròniament– que l’editorial havia convertit en pasta de
paper perquè hi havia explicat amb ets i uts els Fets de Maig del 1937.
«Ja no és temps de seguir el vent / Despentinant la contrada / Ara és
temps d’agraïment / Per cada joia trobada.», del poema de Teresa Rebull
Clar de Lluna.
"La casa que vull"
lletra: Joan Salvat-Papasseit
música: Teresa Rebull
música: Teresa Rebull
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
niui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
niui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Lletra Josep Sebastià Pons
Música Teresa Rebull
Altres Versió en directe/ Interpretat per Maria del Mar Bonet
Temps 03:56
Música Teresa Rebull
Altres Versió en directe/ Interpretat per Maria del Mar Bonet
Temps 03:56
ÀlbumVisca l'amor
Any2006
DiscogràficaPicap
(Clar de lluna)
Clar de lluna en l'alta nit
La dona d'aigua que ha eixit
Amb ses fines estisores,
Tot vagant ha repetit
Paraules encisadores:
"La ribera del Cadí,
La que de vespre i matí
Va seguint la comalada,
En tot salt fa resplendir
Una escuma platejada".
"A sa vora dormireu,
Vós, dels nostres cants l'hereu,
I jo, vestida amb roselles
Coronada amb flocs de neu,
Us aclucaré les parpelles".
"I per prova de l'amor,
Vos deixaré com record
Ma mirada d'esmaragda
I les estisores d'or
Que perlegen dins ma falda".
Clar de lluna en l'alta nit
La dona d'aigua que ha eixit.
La dona d'aigua que ha eixit
Amb ses fines estisores,
Tot vagant ha repetit
Paraules encisadores:
"La ribera del Cadí,
La que de vespre i matí
Va seguint la comalada,
En tot salt fa resplendir
Una escuma platejada".
"A sa vora dormireu,
Vós, dels nostres cants l'hereu,
I jo, vestida amb roselles
Coronada amb flocs de neu,
Us aclucaré les parpelles".
"I per prova de l'amor,
Vos deixaré com record
Ma mirada d'esmaragda
I les estisores d'or
Que perlegen dins ma falda".
Clar de lluna en l'alta nit
La dona d'aigua que ha eixit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada