Ester Seguí.
Barcelona. / 31.03.2015
Després de la publicació en català de títols com Llop entre llops de Hans Fallada o Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, que van permetre acostar-nos a l’ombrívola Alemanya de la República de Weimar, arriba La banda de Berlín, publicada per primer cop al 1932 amb el títol Joves als carrers de Berlín, i amb traducció de Ramon Farrés (La Campana). Malgrat que la misèria i els baixos fons del Berlín dels anys vint i trenta és retratat amb tota la seva cruesa en aquestes novel·les, La banda de Berlín presenta una notable diferència. El seu autor, Ernst Haffner és un misteri. El règim nazi va prohibir l’obra un any després de la publicació i va formar part de les cremes públiques de llibres. A Haffner, periodista i treballador social a Berlín, se li perd la pista durant la dècada dels anys quaranta i no se sap quin va ser el seu destí.
Segons el fantàstic pròleg de Peter Graf, editor que l’any 2013 rescata de l’oblit la novel·la després de vuitanta anys, durant l’inici de la dècada dels anys trenta a Berlín hi havia milers de joves sense sostre que vivien al carrer. S’autoorganitzaven en bandes que esdevenien “l’expressió d’una subcultura juvenil proletària avui poc coneguda”. És en aquest entorn on se situa La banda de Berlín, concretament la banda Germans de Sang. Els vuit membres tenen entre setze i dinou anys. Alguns han fugit de centres correccionals, d’altres, provenen de famílies desestructurades o, simplement, no tenen pares. La dura lluita de cada dia fa que es preguntin què soparan, on dormiran avui, i demà?
Davant les incerteses que els depara el futur, la banda esdevé una veritable llar, on troben la seguretat de pertànyer en algun lloc davant la certesa d’una vida miserable: “Berlín, aquest Berlín inesgotable i despietat, no pots dominar-lo sol si vols arrencar-li el mínim per viure diàriament”. Així, en Jonny, en Ludwig, en Walter, l’Erwin, en Heinz, en Fred o en Willi Kludas ens descobriran la realitat del submón berlinès, caracteritzat per la violència, la brutícia, la prostitució i l’ànsia d’alcohol reflectit en els bars com l’Schmidt o el Rückerklause. El lector observa estupefacte com l’educació assistencial dels joves no funciona. No aconsegueix treure’ls de la marginalitat a pesar que és el desig de molts: “Willi, que bonic seria no haver de tenir por del correccional…, tenir papers de debò…”.
Haffner utilitza hàbilment les sensacions que experimenten aquests joves, ja que el lector les pot experimentar directament. D’aquesta manera, per exemple, el fred que han de passar cada nit que dormen a fora es converteix en un dolor gairebé físic que podem percebre perfectament. Els múltiples detalls, sabem quant val exactament un panet del dia abans o un tros de pastís aixafat, però alhora l’agilitat narrativa fan de La banda de Berlín un autèntic llibre il·luminador d’una època, d’una ciutat i d’uns barris concrets.
La trama s’enriqueix amb cada personatge, imprescindibles cadascun d’ells en aquest recorregut per més d’un Berlín. Per una banda, hi ha el Berlín est, format pels carrers grisos, foscos i perillosos. Per l’altra, apareix el Berlín considerat estranger pels protagonistes, aliè a la pobresa. És l’altre Berlín.
Els joves, abandonats per les autoritats governamentals, enmig del context d’entreguerres, sucumbeixen a les dures condicions de vida que han de suportar. Però el fet que siguin els mateixos protagonistes aquells que donin la seva versió dels esdeveniments, permet observar un narrador que no jutja ni castiga, situant-se, així, a la mateixa altura que el lector. Un lector, que vuitanta anys després de la publicació de la novel·la se sent més interpel·lat que mai per aquesta fotografia implacable de la misèria i de les penalitats i que es pregunta qui és ell per jutjar les accions d’algú que no té ni un tros de pa sec per endur-se a la boca.
Barcelona. / 31.03.2015
Després de la publicació en català de títols com Llop entre llops de Hans Fallada o Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin, que van permetre acostar-nos a l’ombrívola Alemanya de la República de Weimar, arriba La banda de Berlín, publicada per primer cop al 1932 amb el títol Joves als carrers de Berlín, i amb traducció de Ramon Farrés (La Campana). Malgrat que la misèria i els baixos fons del Berlín dels anys vint i trenta és retratat amb tota la seva cruesa en aquestes novel·les, La banda de Berlín presenta una notable diferència. El seu autor, Ernst Haffner és un misteri. El règim nazi va prohibir l’obra un any després de la publicació i va formar part de les cremes públiques de llibres. A Haffner, periodista i treballador social a Berlín, se li perd la pista durant la dècada dels anys quaranta i no se sap quin va ser el seu destí.
Segons el fantàstic pròleg de Peter Graf, editor que l’any 2013 rescata de l’oblit la novel·la després de vuitanta anys, durant l’inici de la dècada dels anys trenta a Berlín hi havia milers de joves sense sostre que vivien al carrer. S’autoorganitzaven en bandes que esdevenien “l’expressió d’una subcultura juvenil proletària avui poc coneguda”. És en aquest entorn on se situa La banda de Berlín, concretament la banda Germans de Sang. Els vuit membres tenen entre setze i dinou anys. Alguns han fugit de centres correccionals, d’altres, provenen de famílies desestructurades o, simplement, no tenen pares. La dura lluita de cada dia fa que es preguntin què soparan, on dormiran avui, i demà?
Davant les incerteses que els depara el futur, la banda esdevé una veritable llar, on troben la seguretat de pertànyer en algun lloc davant la certesa d’una vida miserable: “Berlín, aquest Berlín inesgotable i despietat, no pots dominar-lo sol si vols arrencar-li el mínim per viure diàriament”. Així, en Jonny, en Ludwig, en Walter, l’Erwin, en Heinz, en Fred o en Willi Kludas ens descobriran la realitat del submón berlinès, caracteritzat per la violència, la brutícia, la prostitució i l’ànsia d’alcohol reflectit en els bars com l’Schmidt o el Rückerklause. El lector observa estupefacte com l’educació assistencial dels joves no funciona. No aconsegueix treure’ls de la marginalitat a pesar que és el desig de molts: “Willi, que bonic seria no haver de tenir por del correccional…, tenir papers de debò…”.
Haffner utilitza hàbilment les sensacions que experimenten aquests joves, ja que el lector les pot experimentar directament. D’aquesta manera, per exemple, el fred que han de passar cada nit que dormen a fora es converteix en un dolor gairebé físic que podem percebre perfectament. Els múltiples detalls, sabem quant val exactament un panet del dia abans o un tros de pastís aixafat, però alhora l’agilitat narrativa fan de La banda de Berlín un autèntic llibre il·luminador d’una època, d’una ciutat i d’uns barris concrets.
La trama s’enriqueix amb cada personatge, imprescindibles cadascun d’ells en aquest recorregut per més d’un Berlín. Per una banda, hi ha el Berlín est, format pels carrers grisos, foscos i perillosos. Per l’altra, apareix el Berlín considerat estranger pels protagonistes, aliè a la pobresa. És l’altre Berlín.
Els joves, abandonats per les autoritats governamentals, enmig del context d’entreguerres, sucumbeixen a les dures condicions de vida que han de suportar. Però el fet que siguin els mateixos protagonistes aquells que donin la seva versió dels esdeveniments, permet observar un narrador que no jutja ni castiga, situant-se, així, a la mateixa altura que el lector. Un lector, que vuitanta anys després de la publicació de la novel·la se sent més interpel·lat que mai per aquesta fotografia implacable de la misèria i de les penalitats i que es pregunta qui és ell per jutjar les accions d’algú que no té ni un tros de pa sec per endur-se a la boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada