Inici
- Uff!
- Què?
- No la notes?
- La què?
- L'olor.
- I tant!
- Fa olor...
- És tan intensa que serà millor no respirar gaire fondo.
- ... d'artista.
- Bé, tot just comencen, els queda un bon tros per endavant, a aquests caganius, per...
- No, no... No m'entens. Volia dir que fa olor de marihuana.
- He, he, he... ja ho sé, no sóc cec, vull dir... com carall se'n diu, dels que no poden oldre? Bé, ja saps què vull dir. Per això et deia allò que ens convé respirar fluix, o acabarem zombies, pàl·lids color de cara de màscara de cera, ulls xinos i apalancats. Mira aquells d'allà. Però nosaltres ni cas. Hem vingut a treballar. A més, no som ningú per jutjar. Cadascú que faci el que vulgui sempre que no faci mal a ningú. No creus?
- Sí, però i els nens?
- Els nens tenen ulls i orelles, veuen i escolten, com tu i com jo, vés quina meravella! I també tenen cervell. I si encara els funciona com toca, si encara no han estat del tot corromputs per la pressió social, els utilitzaran, els ulls, les orelles i el cervell, per veure les cares d'uns i d'altres, per escoltar les raons d'uns i d'altres, i llavors, pensar per destriar abans de decidir a qui es volen assemblar. Són nens, no idiotes. M'entens?
H a r m o n i a d u u h a c
Desenllaç
- Uau!
- Què?
- Res, només és que em sento com...
- Accelerat?
- Sí!
- Viu?
- També!
- És normal. Sempre passa quan és la primera vegada. Es comença amb nervis i prevencions, però després, quan ja s'és al bell mig de l'acció, es perd la noció del temps, fins i tot de l'espai, del que t'envolta i del que fas, perquè ja en formés part. Ningú et considera un perill estrany. Passes a ser un desconegut inofensiu, i per tant, t'obren la porta i et deixen entrar.
- Sí, exacte!
- No s'ha de jutjar un llibre per la coberta, ni les persones per l'aparença.
- Però tu sempre dius que, de primeres, convé ser escèptic i caut, abans de donar el vistiplau.
- Potser, però tampoc no cal exagerar la desconfiança sense cap altra base que el que es veu a primer cop d'ull. S'ha de valorar en el sentit de sospesar el que es té davant. Per això mateix, la feina prèvia és conèixer i entendre allò que es vol criticar, lloar, rebutjar o acceptar. A ca meua, d'això, en diem "si no en saps no en parlis." Ho entens?
- Em pareix que sí.
- Són bona gent, no creus?
- En general sí, però també m'he trobat algun penjat.
- I on és que no te'n trobaràs cap? De tot i per tot hi ha en aquest món, però pensa que l'excepció sempre s'explica després d'aprendre la norma general. Les generalitzacions amaguen la diversitat, sobretot quan es destaca la part estrafolària, allò que crida l'atenció per inusal, estrambòtic, ridícul... i se li atorga el rang de protagonista principal mentre la resta, que en realitat és majoria, queda en un segon pla.
- Tens raó.
- Saps quin és el problema?
- Quin problema?
- Que la raó ja no té cap valor. L'exigim com si ens hagués de servir per res més que alimentar l'ego, però no. La raó no dóna de menjar.
- Llavors, és igual tenir-la o no?
- No ho sé. Pot ser un consol.
- De què?
- Mira, alguns d'aquests joves inquiets amb qui hem parlat han dit coses carregades de raó. Han improvisat, han cantat, han aguantat l'escarni i les ofenses dels rivals, s'han defensat atacant, amb enginy, adaptant el vers a la base que sona i que gairebé ningú sent, ni tan sols el speaker, i han guanyat o han perdut... Tot això i res!
- No t'entenc.
- Tenen raó, però no els serveix per res més que per passar-s'ho bé.
- I et sembla poc, amb la quantitat de bens amargats botits d'antidepressors o autoesimulants amb cara de tele i la vida perduda en la bava llefiscosa d'aquesta societat merdosa que lobotomitza els nens per convertir-los en consumidors eternament insatisfets, i per tant, infeliços, simplement per augmentar índexs de venda i beneficis?
- Bé, aquesta vegada em dono per vençut. M'has guanyat. Ho reconec, no tinc contraargument. Tens raó.
- I què vols que en faci?
- Passar-t'ho bé amb ella.
- Què?
- Res, només és que em sento com...
- Accelerat?
- Sí!
- Viu?
- També!
- És normal. Sempre passa quan és la primera vegada. Es comença amb nervis i prevencions, però després, quan ja s'és al bell mig de l'acció, es perd la noció del temps, fins i tot de l'espai, del que t'envolta i del que fas, perquè ja en formés part. Ningú et considera un perill estrany. Passes a ser un desconegut inofensiu, i per tant, t'obren la porta i et deixen entrar.
- Sí, exacte!
- No s'ha de jutjar un llibre per la coberta, ni les persones per l'aparença.
- Però tu sempre dius que, de primeres, convé ser escèptic i caut, abans de donar el vistiplau.
- Potser, però tampoc no cal exagerar la desconfiança sense cap altra base que el que es veu a primer cop d'ull. S'ha de valorar en el sentit de sospesar el que es té davant. Per això mateix, la feina prèvia és conèixer i entendre allò que es vol criticar, lloar, rebutjar o acceptar. A ca meua, d'això, en diem "si no en saps no en parlis." Ho entens?
- Em pareix que sí.
- Són bona gent, no creus?
- En general sí, però també m'he trobat algun penjat.
- I on és que no te'n trobaràs cap? De tot i per tot hi ha en aquest món, però pensa que l'excepció sempre s'explica després d'aprendre la norma general. Les generalitzacions amaguen la diversitat, sobretot quan es destaca la part estrafolària, allò que crida l'atenció per inusal, estrambòtic, ridícul... i se li atorga el rang de protagonista principal mentre la resta, que en realitat és majoria, queda en un segon pla.
- Tens raó.
- Saps quin és el problema?
- Quin problema?
- Que la raó ja no té cap valor. L'exigim com si ens hagués de servir per res més que alimentar l'ego, però no. La raó no dóna de menjar.
- Llavors, és igual tenir-la o no?
- No ho sé. Pot ser un consol.
- De què?
- Mira, alguns d'aquests joves inquiets amb qui hem parlat han dit coses carregades de raó. Han improvisat, han cantat, han aguantat l'escarni i les ofenses dels rivals, s'han defensat atacant, amb enginy, adaptant el vers a la base que sona i que gairebé ningú sent, ni tan sols el speaker, i han guanyat o han perdut... Tot això i res!
- No t'entenc.
- Tenen raó, però no els serveix per res més que per passar-s'ho bé.
- I et sembla poc, amb la quantitat de bens amargats botits d'antidepressors o autoesimulants amb cara de tele i la vida perduda en la bava llefiscosa d'aquesta societat merdosa que lobotomitza els nens per convertir-los en consumidors eternament insatisfets, i per tant, infeliços, simplement per augmentar índexs de venda i beneficis?
- Bé, aquesta vegada em dono per vençut. M'has guanyat. Ho reconec, no tinc contraargument. Tens raó.
- I què vols que en faci?
- Passar-t'ho bé amb ella.
Gràcies!
Cicerone, reporteres, entrevistats, gallos, jurat, assistents, crestes, rastes, gorres, caputxes...
I de camí a casa, banda sonora personal
. . .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada