facebook - Paul Paradox
PARADOXA
(Diccionari Català-Valencià-Balear, Alcover-Moll)
f.
Frase o opinió que sembla incloure contradicció de conceptes; cast. paradoja. Aquest vocable paradoxa, que vol tant dir com document o novitat maravellosa, trobada contra openió de tot lo vulgar, doc. segle XV (Est. Univ. x, 98).
Fon.: pəɾəðɔ́ksə (Barc.); paɾaðɔ́ksa (València); pəɾəðɔ̞́ʦə (Palma).
Etim.: pres del llatí paradoxa, pl. de paradoxon (< grec παράδοξον, ‘admirable, inaudit, contrari a l'opinió comuna’).
PARADOXA
(Diccionari de l'Institut d'Esctudis Catalans – DIEC)
1 f. [LC] Opinió contrària a l’opinió comuna, especialment que sembla contrària al comú sentir però que de fet és exacta.
2 f. [MT] Enunciat o raonament que porta a dues conclusions aparentment contradictòries.
3 f. [FLL] Figura retòrica per la qual un enunciat que de fet és exacte, però que sol constar de dos conceptes antagònics, és presentat d’una manera contrària al comú sentir.
PARADOXA
(Figura retòrica)
És la unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Exemples:
"Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories".
(Joan Vinyoli)
Sia'm la mort ma major naixença.
(Joan Maragall, "Cant espiritual")
A l'avar les riqueses el fan més pobre.
Tots som iguals, però uns més iguals que altres.
És de mala sort ser supersticiós.
Em fa pena ser tan cruel.
(Diccionari Català-Valencià-Balear, Alcover-Moll)
f.
Frase o opinió que sembla incloure contradicció de conceptes; cast. paradoja. Aquest vocable paradoxa, que vol tant dir com document o novitat maravellosa, trobada contra openió de tot lo vulgar, doc. segle XV (Est. Univ. x, 98).
Fon.: pəɾəðɔ́ksə (Barc.); paɾaðɔ́ksa (València); pəɾəðɔ̞́ʦə (Palma).
Etim.: pres del llatí paradoxa, pl. de paradoxon (< grec παράδοξον, ‘admirable, inaudit, contrari a l'opinió comuna’).
PARADOXA
(Diccionari de l'Institut d'Esctudis Catalans – DIEC)
1 f. [LC] Opinió contrària a l’opinió comuna, especialment que sembla contrària al comú sentir però que de fet és exacta.
2 f. [MT] Enunciat o raonament que porta a dues conclusions aparentment contradictòries.
3 f. [FLL] Figura retòrica per la qual un enunciat que de fet és exacte, però que sol constar de dos conceptes antagònics, és presentat d’una manera contrària al comú sentir.
PARADOXA
(Figura retòrica)
És la unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Exemples:
"Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories".
(Joan Vinyoli)
Sia'm la mort ma major naixença.
(Joan Maragall, "Cant espiritual")
A l'avar les riqueses el fan més pobre.
Tots som iguals, però uns més iguals que altres.
És de mala sort ser supersticiós.
Em fa pena ser tan cruel.
Paradoxa
antinòmia
f
filos, lòg i mat
Enunciat
o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries
però de cap de les quals hom no pot prescindir.
Sovint
identificable amb l'antinòmia i àdhuc amb l'aporia, la paradoxa,
que té un significat més ampli que l’una i l’altra, sol ésser
tipificada en l’afirmació del mentider, quan diu “ara dic
mentida”; si és veritat que diu mentida, és que menteix, però
està dient la veritat, o sia que no està mentint; i, si no és
veritat que diu mentida, menteix, però no és veritat que digui
mentida. Les paradoxes d’aquesta mena, consistents en una
autoreferència i que solen ésser típiques en les anomenades
paradoxes semàntiques o lingüístiques, han estat estudiades
des de sempre i hom només ha pogut trobar-ne una solució a partir
de la distinció, establerta per Tarski el 1936, entre un “llenguatge
objectiu” i un “metallenguatge”. Quant a les paradoxes que
deriven de l’acceptació de dues premisses —tipus de paradoxa,
aquest, molt freqüent en les paradoxes tradicionals—, hom pot dir
que no són pròpiament paradoxes, car o bé les premisses manquen de
precisió o bé són falses. Més substancioses són, en canvi, les
anomenades paradoxes matemàtiques: la de Cantor i de
Burali-Forti (1896) sobre el nombre ordinal major i la de Cantor
(1899) sobre el nombre cardinal major (si tot conjunt d’ordinals o
cardinals té un nombre ordinal o cardinal que és major en una
unitat que el major nombre ordinal o cardinal del conjunt, aquest
nombre major del conjunt serà alhora N i N+l, o sia que alhora serà
i no serà el major) i la doble paradoxa de Russell de la propietat
d’ésser impredicable (la propietat que no s’aplica a ella
mateixa és predicable —és a dir, s’aplica a ella mateixa— si
i tan sols si no és predicable) i la relació de totes les relacions
(que relaciona totes les relacions si i tan sols si no relaciona
totes les relacions); les solucions trobades per a resoldre aquestes
paradoxes rauen en la teoria russelliana dels tipus (la qual exclou
que pugui ésser posposada qualsevol variable individual o variable
predicat del mateix tipus, car aquesta ha d’ésser d’un tipus
immediatament superior a la de l’altra) o en les diverses teories
axiomàtiques dels conjunts (com, per exemple, les d’Ernst Zermelo
i de J. von Neumann).
Paradoxa
(Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)
Una
paradoxa és una declaració en aparença veritable que comporta a
una acte-contradicció lògica o a una situació que contradiu el
sentit comú. En paraules simples, una paradoxa és 'l'oposat al que
un considera cert'. La identificació de paradoxes basades en
conceptes en aparença raonables i simples ha impulsat importants
avanços en la ciència, filosofia i les matemàtiques.
Entre
els temes recurrentes en les paradoxes es troba l'acte-referència
directa i indirecta, la infinitud, definicions circulessis i confusió
de nivells de raonament.
Les
primeres formes de la paraula van aparèixer com la paraula del llatí
paradoxum, però és trobada també en textos grecs com paradoxa. Es
troba composta pel prefix per a-, que significa "contrari a"
o "alterat", en conjunció amb el sufix doxa, que significa
"opinió". La paradoxa del mentider i altres paradoxes
similars ja es van estudiar en l'edat mitja sota el títol
insolubilia.
En
filosofia moral una paradoxa juga un rol particularment important en
debats sobre ètica. Per exemple, una admonición ètica a "estimar
al teu veí" no solament es troba en contrast, sinó també en
contradicció, amb un veí armat que intenta assassinar-te: de ser
reeixit, llavors, un no és capaç d'estimar-ho. No obstant això,
atacar o reprimir al veí agressor no és generalment considerat
estimar. Això pot ser cridat un dilema ètic. Un altre exemple és
el conflicte entre el mandat de no robar i la responsabilitat
personal d'alimentar a la família, la qual, baix determinades
circumstàncies, no pot ser mantinguda sense diners robats.
No
totes les paradoxes són iguals. Per exemple, la paradoxa de
l'aniversari pot ser definida millor com una sorpresa que com una
paradoxa, mentre que la resolució de la paradoxa de Curry és encara
un tema important de debat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada