Són
molts els encants de parlar una llengua romànica, però des que va
començar a haver-hi metgesses i infermers, el fet que les paraules
tinguin un gènere gramatical ens complica una mica la vida. En
llengües com el basc poden dir doctor i erizaina i ningú n’ha de
fer res de què tenen entre les cames, però nosaltres ho tenim més
difícil. L’ús de les formes masculines plurals com a genèriques
per a homes i dones no satisfà tothom, i per resoldre-ho es
publiquen manuals de llenguatge no sexista que recomanen, entre
moltes altres coses, per sort, l’ús de les formes dobles
(masculina i femenina) en els casos en què no hi ha una forma
genèrica que inclogui homes i dones.
Aquesta
recomanació em sembla un error, i no només perquè és una tortura
llegir o escoltar textos farcits de desdoblaments. Per començar, és
una estratègia difícil de dur a terme de manera coherent i
constant. Així, els polítics ens saluden a tots i a totes, i
esquitxen el discurs de companys i companyes, però sempre hi ha un
percentatge elevat de formes que queden només en masculí. Si algú
diu “benvinguts i benvingudes a aquest acte; espero que en sortiu
ben contents”, volen que jo també estigui contenta quan marxi, o
no? El sentit comú diria que sí, és clar. Però el sentit comú
també diria que, en una llengua com la nostra, “benvinguts a
aquest acte; espero que en sortiu ben contents” també m’inclou a
mi.
D’altra
banda, desdoblant les formes, es tracta la diferència entre homes i
dones com si fos la més significativa. Quan a les escoles es parla
constantment de “nens i nenes”, els estem ensenyant no només que
són diferents, que és cert, sinó que aquesta diferència és tan
bàsica que cal insistir-hi a cada paraula. Amb la intenció de donar
visibilitat en el discurs públic al fet evident que les dones
existim, acabem aprofundint un sentiment de diferència que no sé si
afavoreix l’objectiu últim de dotar totes les persones dels
mateixos drets i deures. I totes les persones inclou també les que
transiten entre ser home i ser dona, o les que viuen la seva
identitat
de gènere de maneres menys convencionals del que és habitual.
A
més, alguns oradors s’agafen a l’ús de les formes dobles com si
fos un certificat de garantia de discurs no sexista, com si amb una
mica de maquillatge n’hi hagués prou per transformar també el
fons. Diuen un “tots i totes” i respiren tranquils, com si no
calgués plantejar-se gran cosa més. Això també val per al públic:
m’explicava Esther Vivas que algun cop ha fet servir la forma
femenina plural com a genèrica a les xerrades que fa a instituts, i
de sobte els adolescents es fan cops de colze, com si fos una gran
transgressió. Gent que hauria sentit “Bon dia a tots i totes” i
hauria badallat, sent “Bon dia a totes” i per un moment, ni que
sigui breu, ha de plantejar-se coses. Si l’orador és un home i
quan parla en primera persona del plural ho fa també en femení,
l’efecte encara és més xocant.
Com
heu vist en aquest text, de moment, faig servir majoritàriament el
masculí com a genèric, tot i que entenc que no és la solució
perfecta. Però, posats a inventar-nos noves maneres d’articular el
discurs, posats a transgredir les maneres habituals d’expressar-nos,
per què potenciar una monstruositat com les formes dobles? Tenim un
femení plural que pot servir-nos per aconseguir els mateixos
objectius de manera més econòmica. I, si teniu por de les
ambigüitats que pot generar, no patiu. Les dones fa segles que per
saber quan se’ns inclou i quan no fem servir el context i el sentit
comú, que per sort és de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada