El
gelat rosa
-Té,
quin vols, el groc o el rosa?
Havia
comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire
trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava
de donar i ja servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!...”
Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava
que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la
boca en tota l'estona que els quedava d'estar junts.
Al
parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb
l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre,
comunicatiu. La banda de música tocava l'obertura de Lohengrin:
l'havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i
una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si
fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes,
les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i
somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge
artificial fet per a homes de debò.
Quan
el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un
til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de
promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura'm
que no te'l trauràs mai més.” Per mirar-se'l, separà els dits,
estirà una mica el braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una
secreta recança en la seva mà d'una estona abans, sense anell, àgil
i lliure. Els ulls se li velaren una mica.
Havien
sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l'entrada del
metro.
-Té,
pren el rosa.
Ella
l'agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants
passos. “Rosa, rosa...” Tot d'una s'estremí i una onada de rubor
li pujà fins als cabells.
-Ai,
el gelat! –L´ havia deixat caure expressament per amagar la seva
torbació.
Vols
que te'n compri un altre?
-No.
“…rosa…rosa…
de pressa, que no s´adoni de res… Per
què et menges les roses? Ens
casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer,
també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques... Et menges
les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i
caminàvem. M'agafava per la cintura. Portava el barret decantat,
tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. A la nit vaig
somiar que naixia d'un tronc vell atrapat a la paret i que m'obria
poc a poc en pètals de sang. M'agafà el braç bruscament: Llença
les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava
queixalant la fulla de rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l'escala
sabia on era, on anava i per què.
Un
home d'edat va obrir la porta i s'enretirà per deixar-nos passar.
No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent
descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis
por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l'americana al respatller de
la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles…
Sembla que no es recordi que hem d'enviar les violetes. La directora
del taller em va renyar l'endemà perquè vaig arribar tard…
Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m'estrenyia!
Tenia un blau al braç, i m'havia hagut de posar una brusa amb
mànigues llargues… Quan tornaré ens casarem, deia la primera
carta.
Encara
menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada
de cretona… Les hauré de cremar… I aquest anell que em fa mal al
dit. Fa dos anys que no m'escriu, que no en sé res… casat, mort,
potser… I si tornessis, tornaria… Aquell matí que plorava, la
portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar
ben contenta que no t'hagi deixat un record… Disset cartes, disset
cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et
menges les roses?”
-Què
penses? –li preguntà ell mentre baixaven l´escala del metro.
-
Jo? No res.
-Mercè
Rodoreda-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada