Salut!
-És
possible que tot plegat només sigui un símptoma.
-Em
sembla que ara no el segueixo.
-M'explico.
Això que diu que li passa...
-L'obsessió.
-Sí,
però deixi'm continuar.
-Continuï.
-És
una manera de compensar una mancança.
-Ara
no l'entenc.
-Miri.
Quan estudiava a la universitat, un dels professors ens va dur
a visitar diversos centres psiquiàtrics. Ens mostrava casos reals de
persones reals. Repassàvem els historials mèdics, els antecedents
familiars, la vida de persones. Recordo especialment alguns casos
particulars, com el d'un pacient de mitjana edat que havia patit una
regressió a causa d'un accident laboral. Era obrer, crec, i va caure
de la bastida. Es va recuperar de la caiguda, almenys físicament,
però el cap en va patir les conseqüències pitjors. El cop l'havia
fet retornar a l'etapa infantil. Es comportava com una criatura de
set o vuit anys. Jugava amb la pilota pels passadissos. Tenia
l'habitació plena de joguines. Tractava a una de les infermeres com
si fos la mare. Mirava dibuixos a la televisió i llegia còmics.
Fins i tot parlava com un nen, amb una veu forçadament aguda. Els
doctors que el tractaven estaven totalment desconcertats. No es
posaven d'acord sobre les causes i quin tractament calia seguir. Vaig
pensar que potser tot plegat només era un símptoma, una manera de
compensar una mancança. L'home havia nascut en una família humil.
Des de petit havia treballat de valent, primer ajudant el pare, que
treballava al port d'estibador, i després pel seu compte. No havia
tingut infantesa, de manera que vaig suggerir que tal volta el que
consideraven una malaltia no era res més que la felicitat de viure
el que no s'ha pogut viure.
-Així,
no creu que això que em passa sigui cap malaltia?
-Sí,
de fet, estic convençut que és just el seu antònim més perfecte:
felicitat.
Sergi
Espanya Verger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada