M’ha costat trobar-lo. He hagut d’aturar el cotxe quatre vegades i preguntar a quatre persones diferents el bon camí.
A una dona gran, d’una seixantena d’anys, que guaita per una de les finestres laterals de l’església de Sant Vicent de sa Cala.
-Bon dia tingau!
-Bon dia!
-Que em sabria indicar com ho he de fer per arribar fins al Port de ses Caletes?
-Per aqueixa carretera, fins as torrent que veu, i gira a mà esquerra.
-I la Cova des Culleram, també és per aquí?
-No, és a s’altra banda.
-Entesos. Gràcies i bon dia.
-Bon dia.
Més endavant, a un dels parroquians que s’han acostat a l’església a sentir missa.
-Bon dia!
-Bon dia!
-Sap per on he d’anar per arribar al Port de ses Caletes?
-Sí. Ha d’agafar carretera avall i després trencar a s'esquerra per un camí asfaltat i fiiuuuuu, ha de dar-li sa volta a aqueixa muntanya d’aquí davant.
-Hi ha alguna senyalització que ho indiqui?
-Segur.
-Gràcies i adéu.
-Adéu.
En arribar a Sa Cala de Sant Vicent, a un cambrer que neteja les taules de la terrassa del bar amb una baieta.
-Bon dia!
-Bon dia!
-Em sabria dir com puc arribar al Port de ses Caletes?
-Bé, sí. Ha d’anar cap a Sant Joan i desviar-se a sa dreta per un camí asfaltat, just abans de passar l’església, a un quilòmetre més o menys. I tot seguit ha de tirar pes camí de s’esquerra.
-És una mica...
-Sí, complicat.
-Miraré d’arribar-hi. Gràcies i adéu.
-No es mereixen. Adéu.
Per últim, a una boixa que puja en bicicleta una costa. Em poso a la seua alçada, baixo la finestreta de la dreta i toco el clàxon perquè s’aturi.
-Bon dia!
-Bon dia!
-Saps si per aquí vaig bé cap al Port de ses Caletes?
-Sí. Ha de seguir envant fins arribar a sa barda on hi posa “privado”, llavors ha de girar a s’esquerra.
-Recte, doncs?
-Sí.
-Gràcies i adéu.
-Adéu.
No hi ha cap senyal que ho indiqui, però la gent que hi viu a prop m’han ajudat a seguir el bon camí. Enfilo la carretera, estreta i plena de corbes tancades. Primer pujo i després baixo. Totes les carenes que veig estan socarrimades. Els esquelets negres dels pins, amb les branques pelades i la soca i les arrels seques, fan el paisatge sinistre. Quan ja em sembla que hi arribo, he de tornar a aturar el cotxe. Una soca d’arbre i unes quantes pedres caigudes al mig de la carretera em barren el pas.
Faig rodar el tronc fins deixar-lo en una vora i el falco amb una llosa. No m’adono que les mans m’han quedat mascarades del carbó de l’escorça cremada. Agafo les pedres més grosses amb les dues mans i les descarrego marge avall. Aixequen núvols de tempesta, foscos com la gola del llop, i deixen un rastre de terra nova per allà on toquen. Escriuen les primers notes d'una renaixença, blanc sobre negre.
Torno al cotxe i continuo avall fins gairebé a ras de mar. Aparco entre dos canyissos, baixo i camino sobre còdols. Els penya-segats de banda i banda emmarquen la mar, entre blava i verda, molt més clara a la riba, on la profunditat és menor. Les casetes que servien d’embarcadors als pescadors d’abans són tancades amb cadena i forrellat.
Torno al cotxe i continuo avall fins gairebé a ras de mar. Aparco entre dos canyissos, baixo i camino sobre còdols. Els penya-segats de banda i banda emmarquen la mar, entre blava i verda, molt més clara a la riba, on la profunditat és menor. Les casetes que servien d’embarcadors als pescadors d’abans són tancades amb cadena i forrellat.
M’enfilo per una carena per mirar des de dalt del pujol. Surt una mica de sol entre els núvols i l’aigua llu més clara. Travessada per sagetes de llum, perd la vergonya i m’ensenya el que amaga al fons.
El soroll de serres mecàniques em destorben. Em giro i repasso amb la mirada l’horitzó, cobert de cims cremats. Al lluny veig tres homes, vestits amb granotes verdes i carregats de serres. Un s’atura a beure aigua. Els altres amunteguen branques. Les apilen formant files en horitzontal. Fan marges de llenya per allà on passen. Tallen els pins morts i els amunteguen al llarg del pendent de les muntanyes. Si no ho fessin d’aquesta manera, la pluja s’enduria la terra ara que les arrels dels arbres i la vegetació baixa no la sustenten. L’erosió és més intensa si no tens ningú que et doni suport, és el que penso.
Sergi Espanya Verger
Que trist. És un des meus racons preferits de s'illa. On hi havia verd ara tot és negre.
ResponEliminaPerò tranquils que reforestarem!