Segona pell

Tot i que hi ha qui no ho vol reconèixer, sovint és millor enganyar-se i viure amb la mitja mentida que cadascú cregui més convenient. Però aquesta vegada, potser perquè la meua inèrcia congènita a fer disbarats em facilita la resolució de dubtes i la presa de decisions, m’he permès la vanitosa satisfacció de no enganyar-me. Sense fer cas de causes i conseqüències, he arribat a un pacte amb la meua consciència. He reconegut que em convenia ser sincer, almenys amb mi mateix, i així m’estalviaria bregues i maldecaps. He acceptat el fet que, més que la boca, llavis i llengua inclosos; més que els ulls i les mirades; i més encara que els pits i el cul, el que més m’agrada d’ella és que, quan em mira, somriu.

          I quan somriu, només separa els llavis i ensenya les dents i la punta de la llengua. I xiuxiueja un “ha, ha” o un “he, he” que mai no he sabut de quin color pintar ni quines lletres emprar per representar-ne el so. Com tantes altres coses, els detalls se m’escapen perquè no m’hi fixo mai. Les persones destres en gestos incerts, aquelles que amb una mirada remouen sentiments i que disposen i alternen paraules i silencis, em fan sentir mal·leable. Llavors, les meues pretensions de mantenir-me sempre indòcil se’n van en orris i m’he de resignar a esperar un missatge que no sigui xifrat ni encobert, sinó tan entenedor com diàfan. De petit havia fantasiejat amb la possibilitat de llegir el pensament dels altres. Saber no el que diuen sinó el que pensen els altres. Allò que tots amaguen i tantes vegades és el contrari del que diuen les paraules. Saber què diu el seu somriure quan em mira, per exemple, o quin pensament el provoca.

          D’embulls, la vida n’és plena. I tractar d’encertar les circumstàncies més idònies és una tasca feixuga. Per això mateix he decidit estalviar-m’ho tot. Les explicacions i les discussions. Els debats eterns que no duen enlloc. Els raonaments i els arguments d’una banda i de l’altra, d’un bàndol i del contrari. No n’he volgut fer cas i m’hi he ficat de cap, com no ho havia fet mai abans, i l’he convençuda perquè fugim tots dos. Li he promès que la carretera farà olor de frenada i de gasolina cremada; que posarem rumb a l’horitzó, per tal com sabrem que mai no el podrem abastar; que el sol de l’estiu estendrà miralls sobre la carretera i sabrem que només són miratges; que conduirem amb el mapa desplegat, escoltarem la ràdio i que ens abraçarem estirats al llit d’un hotel de carretera fins abans de les dotze de l’endemà i continuarem plegats la resta del dia. Que estarem junts.

          Somriu i deixem endarrere el llast i l’àncora, despleguem les veles d’una barca nova i ens arromanguem les arrels perquè no s’ofeguin en les llàgrimes dels qui ens acomiaden, a peu d’andana, vora la carretera, al final de l’embarcador, a l’altra banda de la ratlla que hem traçat per barrar-los el pas. Mudem la pell.

Sergi Espanya Verger