Primera sang

Si ho hagués sabut, que un cos mort pesava tant, hauria fet el clot una mica més a la vora d’on li he saltat a sobre des de darrere, l’he escanyat amb fil de pescar en alta mar i l’he degollat amb una fulla de doble tall.

     Em carrego el mort sobre l’espatlla esquerra i sento com la seua sang em recorre l’esquena, el pit i la panxa i se m’enganxa com el vesc al voltant i per dins de dreceres i camins.

     El deixo caure a plom dins del forat i em recupero. Em revinclo endavant i descanso les mans sobre els genolls. Respiro com puc, mastego la nit i el gust ferrós de la sang se m’estén pel vel del paladar sec i per la llengua inflada.

     El colgo sota cent vint-i-set palades. Amb el revés de la pala pico fort sobre la terra per compactar-la. Així i tot, encara en surt un bon caramull bombat per damunt del ras.

     M’encenc un cigarret perquè necessito pensar, però no aparto la vista d’aquella tomba trista i anònima, perduda en una clariana al bell mig d’una pineda. Mai ningú no  s’aconsolarà en recordar qui hi reposa, ni hi deixarà flors, ni escoltarà pregàries ni lamentacions, ni trobarà la pau que jo he recuperat.
     Quan acabo respiro fondo i intento allunyar-me'n, però la terra s'ha barrejat amb la sang i la suor, i ara és un fang pudent que, en assecar-se, em deixa la roba encartonada i l'ànima compactada dins.

     M’hi acosto només perquè no puc apartar-me’n. Volto el jaç del mort, presa entre boires de penediment, i em deixo caure de genolls. Els ulls, negats de llàgrimes, em cremen. Rosego precs i escupo laments desendreçats, sense sentit ni ordre establert. Sense poder fer res per evitar-ho, m'ofereixo ja sense resistències al poder d'una força que neix i creix arrelada a terra i em fa ballar els budells i em regira l'enteniment. El meu cos, guiat per alguna altra consciència que no era la meua, va caminar àgil entre la fageda per poder collir les flors per fer el ram al difunt.

     El diposito als peus del nínxol. A la capçalera hi he plantat una creu feta amb branques, una més llarga que l’altra. He hagut d’estripar-me una de les mànigues de la camisa per fer-ne un cordell i lligar-les. I al cim del caramull bombat que sobresurt del ras escric el dia.

     Quan enfonyo el dit, la terra s’esberla i s’escola avall com un rellotge d’arena. El forat amplia el seu diàmetre a mesura que la terra cau i desapareix com l’aigua pel desguàs. 

     Guaita des de l’altra banda, passada la ratlla, enfonsat en l’ultima llera que l’ha de dur fins a la riba d’on ningú no torna. Els seus ulls miren, però no enfoquen. La cara, com una màscara de cera, fa el gest de la tristesa, de la vida apagada, del repòs sobtat.

     Als forats del nas, a dins de la boca i de les orelles, i a les conques dels ulls, la terra que hi reposa li fa el semblant sinistre. Li aguanto la mirada uns segons fins que no puc més i la desvio. Penso que potser em sabrà llegir als ulls la raó per la qual l’he mort.

     M’hi estiro a sobre, i em sento acollida, a recer d’un sentiment que m’esguerra l’ànima afligida i ploricona. En sento l’escalfor, la respiració dels somnis, la lluna a les espatlles i el cos arraulit. Perdo el seny, se’m fon la resistència que em limita la gana i no puc no besar-te.

    Tasto la terra. Ens despullo. A la gatzoneta i encamallada, cavalco sobre el rigor mortis que t’ha vençut el cos. Un eixam d’estels ens miren des d’allà dalt. No saben que els bojos tenim l’instint dels animals.

Sergi Espanya Verger

Sèrie Negra