(fragment, Ed. 62, MOLU, 65. pàgs. 27 i 28)
En la fosca vaig començar a obrir-me camí de retorn al centre. Vaig començar a pensar en els dies més feliços de la meva infància, els llargs dies d'estiu en què la mare m'agafava de la mà i em duia al camp a veure els meus amiguets, en Joey i Tony. De petit m'era impossible de comprendre el secret de l'alegria que prové d'una sensació de superioritat. Aquell sisè sentit, que et permet de participar i al mateix temps d'observar la teva participació, em semblava patrimoni normal de tothom. No m'adonava que gaudia de tot molt més que els altres nois de la meva edat. Fins que no vaig ser més gran, no vaig prendre consciència de la diferència entre els altres i jo.
Escriure, meditava, ha de ser un acte desproveït de voluntat. El mot, talment el corrent profund de l'oceà, ha d'emergir a la superfície pel seu propi impuls. L'infant no té cap necessitat d'escriure, és innocent. L'home escriu per expulsar tot el verí que ha acumulat a causa de la seva falsa forma de viure. Intenta de recuperar la seva innocència, però l'única cosa que assoleix (escrivint) és inocular al món amb el virus de la seva desil·lusió. Cap home no posaria ni un mot per escrit, si tingués el valor de viure allò en què creu. La seva inspiració es desvia a l'origen. Si allò que desitja de crear és un món de veritat, de bellesa i de màgia, per què col·loca milions de mots entre la realitat d'aquest món i ell mateix? Per què ajorna l'acció..., si no és que , com d'altres homes, allò que verament desitja és el poder, la fama, l'èxit? "Els llibres són accions humanes en la mort", deia Balzac. I, això no obstant, a desgrat d'haver copsat la veritat, va sotmetre deliberadament l'àngel al dimoni que el posseïa.
Molt recomanable, si no et fan por la veritat i altres mentides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada