Açò no és Amsterdam

Passejo pels carrers del centre de la ciutat a mig matí d'un dia feiner sense feina només per gaudir del contrast entre la tranquil·litat pròpia i l'estrés aliè. Els cambrers esquiven taules i transeünts amb la safata en l'aire mentre serveixen l'esmorzar a oficinistes i funcionaris que prefereixen seure fora, a la terrassa, on fa solell. Els repartidors aparquen on poden i van per feina. Descarreguen i transporten la comanda en un carretó que manegen amb traça tot i que de vegades la càrrega és pesada i tan voluminosa que s'aguanta en equilibri.

Arribo a un parc. L'entrada és un arc de pedra sense portes que dóna pas a un espai ample i semicircular de grava des d'on surten tres camins de terra que s'endinsen entre la vegetació. Asseguts en un banc de fusta hi ha tres vells, un amb el diari desplegat i els altres que parlen animats. Sembla que discuteixen, però només xerren obertament, sense que els importi que se sàpiga el que pensen. Un jove en bicicleta em passa tan a ran que em fa voleiar les vores de la faldilla. No l'he sentit venir des de darrere i m'ha espantat. No tinc temps de dir-li cap mala paraula perquè quan m'he refet de l'ensurt ja és lluny, però en penso unes quantes de grosses sobre la manera com m'esforçaria a ficar-li la bicicleta per l'obertura més estreta del seu cos.

Sergi Espanya Verger