Partida

(a l'ànima dividida)

Amb l'ànima amagada rere la lluna partida, a la cara fosca dels sentiments contravinguts, apaguem els llums afluixant estels perquè no ens trobi la raó que hem perdut en abraçar-nos (que ens hem abraçat en no poder reprimir més les ganes de tocar-nos, que ens hem tocat en descobrir en la mirada de l'altre el desig propi i la necessitat de compartir-lo), consumem contradiccions que sentim en part com una traïció perquè triem, després d'haver sospesat dany i benefici en secret, entre el foc i les brases, l'espasa i la paret, com un vici vergonyós o un pecat inconfessable.
Què voleu? Els sentiments no necessiten argumentació, són com són i prou. No és que ens vulguem fer perdonar. No en tenim cap necessitat. No rebaixarem l'orgull de complir somnis. Quan el remei al mal que es pateix en provoca d'altres i la cura és consentir la voluntat de l'ànima, només un covard no s'avindria a acceptar el risc i les conseqüències. Quin pres no esquivaria amb una finta de cap les versions del fracàs i aprofitaria l'oportunitat d'assaborir la llibertat? Ni que ens hi juguéssim la pell contra l'ordre establert i els límits imposats acceptaríem ignorar els suggeriments de l'ànima. Els sentiments no es trien. El camí a la felicitat sí.

Sergi Espanya Verger