PMA

Salut!

-És possible que tot plegat només sigui un símptoma.

-Em sembla que ara no el segueixo.

-M'explico. Això que diu que li passa...

-L'obsessió.

-Sí, però deixi'm continuar.

-Continuï.

-És una manera de compensar una mancança.

-Ara no l'entenc.

-Miri. Quan estudiava a la universitat, un dels professors ens va dur a visitar diversos centres psiquiàtrics. Ens mostrava casos reals de persones reals. Repassàvem els historials mèdics, els antecedents familiars, la vida de persones. Recordo especialment alguns casos particulars, com el d'un pacient de mitjana edat que havia patit una regressió a causa d'un accident laboral. Era obrer, crec, i va caure de la bastida. Es va recuperar de la caiguda, almenys físicament, però el cap en va patir les conseqüències pitjors. El cop l'havia fet retornar a l'etapa infantil. Es comportava com una criatura de set o vuit anys. Jugava amb la pilota pels passadissos. Tenia l'habitació plena de joguines. Tractava a una de les infermeres com si fos la mare. Mirava dibuixos a la televisió i llegia còmics. Fins i tot parlava com un nen, amb una veu forçadament aguda. Els doctors que el tractaven estaven totalment desconcertats. No es posaven d'acord sobre les causes i quin tractament calia seguir. Vaig pensar que potser tot plegat només era un símptoma, una manera de compensar una mancança. L'home havia nascut en una família humil. Des de petit havia treballat de valent, primer ajudant el pare, que treballava al port d'estibador, i després pel seu compte. No havia tingut infantesa, de manera que vaig suggerir que tal volta el que consideraven una malaltia no era res més que la felicitat de viure el que no s'ha pogut viure.

-Així, no creu que això que em passa sigui cap malaltia?

-Sí, de fet, estic convençut que és just el seu antònim més perfecte: felicitat.

Sergi Espanya Verger