Port de ses Caletes

M’ha costat trobar-lo. He hagut d’aturar el cotxe quatre vegades i preguntar a quatre persones diferents el bon camí.

     A una dona gran, d’una seixantena d’anys, que guaita per una de les finestres laterals de l’església de Sant Vicent de sa Cala.

-Bon dia tingau!

-Bon dia!

-Que em sabria indicar com ho he de fer per arribar fins al Port de ses Caletes?

-Per aqueixa carretera, fins as torrent que veu, i gira a mà esquerra.

-I la Cova des Culleram, també és per aquí?

-No, és a s’altra banda.

-Entesos. Gràcies i bon dia.

-Bon dia.

     Més endavant, a un dels parroquians que s’han acostat a l’església a sentir missa.

-Bon dia!

-Bon dia!

-Sap per on he d’anar per arribar al Port de ses Caletes?

-Sí. Ha d’agafar carretera avall i després trencar a s'esquerra per un camí asfaltat i fiiuuuuu, ha de dar-li sa volta a aqueixa muntanya d’aquí davant.

-Hi ha alguna senyalització que ho indiqui?

-Segur.

-Gràcies i adéu.

-Adéu.

     En arribar a Sa Cala de Sant Vicent, a un cambrer que neteja les taules de la terrassa del bar amb una baieta.

-Bon dia!

-Bon dia!

-Em sabria dir com puc arribar al Port de ses Caletes?

-Bé, sí. Ha d’anar cap a Sant Joan i desviar-se a sa dreta per un camí asfaltat, just abans de passar l’església, a un quilòmetre més o menys. I tot seguit ha de tirar pes camí de s’esquerra.

-És una mica...

­-Sí, complicat.

-Miraré d’arribar-hi. Gràcies i adéu.

-No es mereixen. Adéu.

     Per últim, a una boixa que puja en bicicleta una costa. Em poso a la seua alçada, baixo la finestreta de la dreta i toco el clàxon perquè s’aturi.

-Bon dia!

-Bon dia!

-Saps si per aquí vaig bé cap al Port de ses Caletes?

-Sí. Ha de seguir envant fins arribar a sa barda on hi posa “privado”, llavors ha de girar a s’esquerra.

-Recte, doncs?

-Sí.

-Gràcies i adéu.

-Adéu.

     No hi ha cap senyal que ho indiqui, però la gent que hi viu a prop m’han ajudat a seguir el bon camí. Enfilo la carretera, estreta i plena de corbes tancades. Primer pujo i després baixo. Totes les carenes que veig estan socarrimades. Els esquelets negres dels pins, amb les branques pelades i la soca i les arrels seques, fan el paisatge sinistre. Quan ja em sembla que hi arribo, he de tornar a aturar el cotxe. Una soca d’arbre i unes quantes pedres caigudes al mig de la carretera em barren el pas.

     Faig rodar el tronc fins deixar-lo en una vora i el falco amb una llosa. No m’adono que les mans m’han quedat mascarades del carbó de l’escorça cremada. Agafo les pedres més grosses amb les dues mans i les descarrego marge avall. Aixequen núvols de tempesta, foscos com la gola del llop, i  deixen un rastre de terra nova per allà on toquen. Escriuen les primers notes d'una renaixença, blanc sobre negre. 

     Torno al cotxe i continuo avall fins gairebé a ras de mar. Aparco entre dos canyissos, baixo i camino sobre còdols. Els penya-segats de banda i banda emmarquen la mar, entre blava i verda, molt més clara a la riba, on la profunditat és menor. Les casetes que servien d’embarcadors als pescadors d’abans són tancades amb cadena i forrellat.

     M’enfilo per una carena per mirar des de dalt del pujol. Surt una mica de sol entre els núvols i l’aigua llu més clara. Travessada per sagetes de llum, perd la vergonya i m’ensenya el que amaga al fons.

     El soroll de serres mecàniques em destorben. Em giro i repasso amb la mirada l’horitzó, cobert de cims cremats. Al lluny veig tres homes, vestits amb granotes verdes i carregats de serres. Un s’atura a beure aigua. Els altres amunteguen branques. Les apilen formant files en horitzontal. Fan marges de llenya per allà on passen. Tallen els pins morts i els amunteguen al llarg del pendent de les muntanyes. Si no ho fessin d’aquesta manera, la pluja s’enduria la terra ara que les arrels dels arbres i la vegetació baixa no la sustenten. L’erosió és més intensa si no tens ningú que et doni suport, és el que penso.

Sergi Espanya Verger